Incoherències i hipocresia al 15M
Ja no em puc reprimir més. Seran les flors de Bach? serà l'acupuntura? seré jo que ja he dit prou?
N'estic tipa!!!
Estic tipa de tanta hipocresia;
estic tipa de moderar els comentaris despiadats en contra de la hipocresia del moviment de la indignació (perque ni tant sols han tingut en compte la inclusió de les dones: les dones encara estem més indignades!);
estic tipa de sentir comentaris de la dreta desacreditant el moviment;
estic farta de veure la manipulació dels mitjans de comunicació de les imatges violentes de repressió policial al migdia i en el mateix canal per la nit les imatges ja han canviat i s'han transformat en "perroflautas" que reben per part del cos dels mossos d'esquadra;
estic tipa d'amagar-me sota una moderació que ni entenc ni en formo part. Estic farta de tanta incoherència! I la primera incoherent sóc jo!
D. em va dir:
- Avui he pensat en els indignats. He vist a una dona a la costa, doblegada sobre ella mateixa recollint algues, estava molt ajupida i tenia 80 anys!!! Tu creus que ella forma part dels indignats?
Al principi, vaig pensar: què m'està dient aquest boig? No entenia res. Però D. és així, veu el món com una xarxa interrelacionada on tot té a veure amb tot. Sabia que el seu missatge em faria pensar.
Em vaig posar a reflexionar: quantes de les persones que hi ha acampades seria capaç de posar-se a treballar al camp o de recollir algues amb l'esquena doblegada hores i hores o d'autoabastir-se i renunciar a tots els bens materials dels quals hem gaudit aquests anys?
Què ens pensem? Tots els nostres viatges low-cost, tota la nostra roba "barata", totes les nostres vivendes, el luxe de menjar qualsevol cosa en qualsevol moment de l'any, beure vins aromatitzats amb química i que saben d'allò més bé, conduir un cotxe fantàstic, tractaments mèdics d'última tecnologia, iPhones, les nostres xarxes socials, el funcionament financer... TOT, TOT, TOT HO HEM DEMANAT NOSALTRES!!! Som nosaltres que volem tenir un iPhone per poder estar connectats des de la Plaça del Sol i enviar missatges al Twitter o al Facebook, som nosaltres que ens quedem a casa esperant que algú ens solucioni el problema.
La senyora de 80 anys és l'única indignada que està actuant i vivint de forma coherent. Mentres, els indignats (i segueixo fent ús del nom sense incloure a les dones) es manifesten, fan soroll a les places, molesten al veïnat i s'autoproclamen el poble!
NO! NO SOU EL POBLE! Vosaltres sou qui sou! Jo sóc qui sóc i estic indignada amb mi mateixa, per compartir la vostra hipocresia i incoherència. Sóc incapaç de fer allò que crec que haig de fer, estic esgotant els dies que queden, que espero que siguin pocs. Sóc incapaç de posar-me a treballar al camp, produir-me la meva alimentació i passar dels bancs, de les grans corporacions i viure al marge del sistema capitalista i financer!!!
D. tens raó, O. tu també. La hipocresia és el nom dels indignats. Hipocresia de defensar una vivenda hipotecada, des de quan necessitem comprar una vivenda? Des de quan la vivenda no és un dret? Des de quan necessitem comprar l'aigua? Des de quan beure no és un dret? La meva resposta: no és un dret des de que volem viure apropiant-nos del treball i de la producció d'altres països i si podem, tot allò que ens molesta ho externalitzem. Vivim per sobre de les nostres possibilitats i per sobre de les possibilitats de la nostra terra i no tenim ni idea del que representaria viure només amb els recursos de la nostra terra.
Sense petroli, - el petroli no surt a Tarragona - no podríem encendre tota la il.luminació ni tots els dispositius de casa nostra; inclosa la calefacció i els aparells de climatització; per exemple.
Sense transgènics, - les majors plantacions de soja estan fora d'Europa - no podríem alimentar el bestiar del qual ens mengem la carn "barata" de les grans superfícies.
Sense químics industrials, - la major part són derivats del petroli - no podríem medicar-nos i accedir als tractaments que reclamem i que ens retallen. (Aquest és tema d'un altre post; doncs, també estic indignada)
Així rodejada d'indignació i d'incoherències de les quals en formo part; opino que algunes de les accions i reivindicacions del 15M i les acampades no m'agraden; però pel contrari moltes altres sí i una d'elles la que més m'ha impressionat i motivat és la capacitat que ha tingut el moviment de posar en qüestió tot el model, tot el sistema, la capacitat d'apropar-nos de forma intergeneracional i compartir les nostres indignacions. Aquesta capacitat està fent tremolar la policia i la classe política. Ara ens deixen fer, esperant que els ànims defallin, esperant que el desgast ens torni a individualitzar, esperant que aquesta indignació comuna es torni al seu raconet per deixar de ser un poble i tornar a ser un individu controlat per l'Estat, pels diners, pel futbol o pels mitjans de desinformació.
No podem permetre que les nostres pròpies incoherències i els nostres propis dubtes ens separin de la comunitat de la indignació. Totes estem indignades d'una manera o una altra, totes som incoherents i no tenim massa clar què volem fer o cap a on anar, totes tenim por de que aquest moviment espontani estigui liderat per persones amb qui no ens sentim identificades, totes tenim el neguit de no saber si volem allò que reivindica el 15M. Però l'oportunitat de parlar i compartir tots aquests neguits, totes aquestes pors està en cada assemblea organitzada pel 15M. Tenim l'oportunitat de fer sentir la nostra veu com a part de la ciutadania d'una forma pacífica.
Els mitjans de descomunicació, grans corporacions, partits polítics i polícia temen sentir la nostra veu, temen que poguem consensuar un discurs amb el qual totes estem d'acord. Però aquesta mateixa por és la nostra, tenim por d'abocar la nostra passió, la nostra energia envers un canvi, un canvi incert que a totes ens intimida i ens planteja incoherències amb les nostres pròpies vides.
I tot plegat està bé. La por és bona, ens conserva la vida amb la seva prudència. Però quan es converteix en pànic, ens paralitza i aleshores, tot queda en mans de l'atzar i del depredador que espera el moment idoni per atacar.
N'estic tipa!!!
Estic tipa de tanta hipocresia;
estic tipa de moderar els comentaris despiadats en contra de la hipocresia del moviment de la indignació (perque ni tant sols han tingut en compte la inclusió de les dones: les dones encara estem més indignades!);
estic tipa de sentir comentaris de la dreta desacreditant el moviment;
estic farta de veure la manipulació dels mitjans de comunicació de les imatges violentes de repressió policial al migdia i en el mateix canal per la nit les imatges ja han canviat i s'han transformat en "perroflautas" que reben per part del cos dels mossos d'esquadra;
estic tipa d'amagar-me sota una moderació que ni entenc ni en formo part. Estic farta de tanta incoherència! I la primera incoherent sóc jo!
D. em va dir:
- Avui he pensat en els indignats. He vist a una dona a la costa, doblegada sobre ella mateixa recollint algues, estava molt ajupida i tenia 80 anys!!! Tu creus que ella forma part dels indignats?
Al principi, vaig pensar: què m'està dient aquest boig? No entenia res. Però D. és així, veu el món com una xarxa interrelacionada on tot té a veure amb tot. Sabia que el seu missatge em faria pensar.
Em vaig posar a reflexionar: quantes de les persones que hi ha acampades seria capaç de posar-se a treballar al camp o de recollir algues amb l'esquena doblegada hores i hores o d'autoabastir-se i renunciar a tots els bens materials dels quals hem gaudit aquests anys?
Què ens pensem? Tots els nostres viatges low-cost, tota la nostra roba "barata", totes les nostres vivendes, el luxe de menjar qualsevol cosa en qualsevol moment de l'any, beure vins aromatitzats amb química i que saben d'allò més bé, conduir un cotxe fantàstic, tractaments mèdics d'última tecnologia, iPhones, les nostres xarxes socials, el funcionament financer... TOT, TOT, TOT HO HEM DEMANAT NOSALTRES!!! Som nosaltres que volem tenir un iPhone per poder estar connectats des de la Plaça del Sol i enviar missatges al Twitter o al Facebook, som nosaltres que ens quedem a casa esperant que algú ens solucioni el problema.
La senyora de 80 anys és l'única indignada que està actuant i vivint de forma coherent. Mentres, els indignats (i segueixo fent ús del nom sense incloure a les dones) es manifesten, fan soroll a les places, molesten al veïnat i s'autoproclamen el poble!
NO! NO SOU EL POBLE! Vosaltres sou qui sou! Jo sóc qui sóc i estic indignada amb mi mateixa, per compartir la vostra hipocresia i incoherència. Sóc incapaç de fer allò que crec que haig de fer, estic esgotant els dies que queden, que espero que siguin pocs. Sóc incapaç de posar-me a treballar al camp, produir-me la meva alimentació i passar dels bancs, de les grans corporacions i viure al marge del sistema capitalista i financer!!!
D. tens raó, O. tu també. La hipocresia és el nom dels indignats. Hipocresia de defensar una vivenda hipotecada, des de quan necessitem comprar una vivenda? Des de quan la vivenda no és un dret? Des de quan necessitem comprar l'aigua? Des de quan beure no és un dret? La meva resposta: no és un dret des de que volem viure apropiant-nos del treball i de la producció d'altres països i si podem, tot allò que ens molesta ho externalitzem. Vivim per sobre de les nostres possibilitats i per sobre de les possibilitats de la nostra terra i no tenim ni idea del que representaria viure només amb els recursos de la nostra terra.
Sense petroli, - el petroli no surt a Tarragona - no podríem encendre tota la il.luminació ni tots els dispositius de casa nostra; inclosa la calefacció i els aparells de climatització; per exemple.
Sense transgènics, - les majors plantacions de soja estan fora d'Europa - no podríem alimentar el bestiar del qual ens mengem la carn "barata" de les grans superfícies.
Sense químics industrials, - la major part són derivats del petroli - no podríem medicar-nos i accedir als tractaments que reclamem i que ens retallen. (Aquest és tema d'un altre post; doncs, també estic indignada)
Així rodejada d'indignació i d'incoherències de les quals en formo part; opino que algunes de les accions i reivindicacions del 15M i les acampades no m'agraden; però pel contrari moltes altres sí i una d'elles la que més m'ha impressionat i motivat és la capacitat que ha tingut el moviment de posar en qüestió tot el model, tot el sistema, la capacitat d'apropar-nos de forma intergeneracional i compartir les nostres indignacions. Aquesta capacitat està fent tremolar la policia i la classe política. Ara ens deixen fer, esperant que els ànims defallin, esperant que el desgast ens torni a individualitzar, esperant que aquesta indignació comuna es torni al seu raconet per deixar de ser un poble i tornar a ser un individu controlat per l'Estat, pels diners, pel futbol o pels mitjans de desinformació.
No podem permetre que les nostres pròpies incoherències i els nostres propis dubtes ens separin de la comunitat de la indignació. Totes estem indignades d'una manera o una altra, totes som incoherents i no tenim massa clar què volem fer o cap a on anar, totes tenim por de que aquest moviment espontani estigui liderat per persones amb qui no ens sentim identificades, totes tenim el neguit de no saber si volem allò que reivindica el 15M. Però l'oportunitat de parlar i compartir tots aquests neguits, totes aquestes pors està en cada assemblea organitzada pel 15M. Tenim l'oportunitat de fer sentir la nostra veu com a part de la ciutadania d'una forma pacífica.
Els mitjans de descomunicació, grans corporacions, partits polítics i polícia temen sentir la nostra veu, temen que poguem consensuar un discurs amb el qual totes estem d'acord. Però aquesta mateixa por és la nostra, tenim por d'abocar la nostra passió, la nostra energia envers un canvi, un canvi incert que a totes ens intimida i ens planteja incoherències amb les nostres pròpies vides.
I tot plegat està bé. La por és bona, ens conserva la vida amb la seva prudència. Però quan es converteix en pànic, ens paralitza i aleshores, tot queda en mans de l'atzar i del depredador que espera el moment idoni per atacar.
Comentaris