Enlloc on anar
No sé com descriure aquest moment, no sé definir-lo... segurament, s'anomena confusió, probablement una confusió lúcida. Probablement acabo d'escriure un oxímoron, construcció de la qual n'estic enamorada. Tornant al bellmig de la meva confusió lúcida, apareix la resposta a una de les inquietuts que em persegueixen des de fa anys i de les quals m'escapo o no?
En realitat, no m'escapo d'enlloc; en realitat, no busco res als llocs on em desplaço; no hi ha ningú que m'esperi; no espero ningú.
La realitat és que no tinc on anar, la realitat és que tampoc m'importa. La realitat és que no m'han educat així i la realitat és que acabo d'acceptar oficialment el meu nomadisme, acabo d'adonar-me de la meva subtil transgressió que em traïa una i una altra vegada en mans de la meva herència social.
Sóc nòmada, puc anar allà on vulgui, quan vulgui o em puc quedar allà on vulgui, quan vulgui. Sempre ha estat així, encara que les convencions socials m'impedeixin entendre-ho d'aquesta manera tan lúcida que em confon i em desendreça les convencions de la meva cosmovisió social.
En realitat, no m'escapo d'enlloc; en realitat, no busco res als llocs on em desplaço; no hi ha ningú que m'esperi; no espero ningú.
La realitat és que no tinc on anar, la realitat és que tampoc m'importa. La realitat és que no m'han educat així i la realitat és que acabo d'acceptar oficialment el meu nomadisme, acabo d'adonar-me de la meva subtil transgressió que em traïa una i una altra vegada en mans de la meva herència social.
Sóc nòmada, puc anar allà on vulgui, quan vulgui o em puc quedar allà on vulgui, quan vulgui. Sempre ha estat així, encara que les convencions socials m'impedeixin entendre-ho d'aquesta manera tan lúcida que em confon i em desendreça les convencions de la meva cosmovisió social.
Comentaris