El Balcó de Frangipani, Mia Couto

Nosaltres no descobrim res. Són les coses, que es revelen.

(...)
La vida és el bandoler més malvat: sabem que existim tan sols per ensurts i emboscades.

(...)
La vellesa no ens dóna cap mena de saviesa, simplement autoritza altres bogeries.

(...)
L'aigua pot colpejar-se sense que causi ferida. La vida pot colpejar-me quan sóc aigua.

(...)
La vida és una casa amb dues portes. N'hi ha uns que entren i que tenen por d'obrir la segona porta. E queden girant, ballant amb el temps, entretenint-se dins la casa. D'altres, es decideixen a obrir, per voluntat de la seva mà, la porta posterior.

(...)
L'aigua no té passat. Per al riu tot és present, onades que passen sense tenir mai passat.

(...)
He de parlar perquè vostè m'obliga? D'acord. Però sàpiga, senyor, que ningú no obeeix si no és fingint. No doni ordres a la meva ànima. Si no, qui parlarà serà només el meu cos.
p. 81

(...)
Nosaltres, dones, sempre estem sota l'ombra d'una fulla tallant: ens impedeixen de viure quan som joves, i ens acusen de no morir quan ja som velles.
p. 82