T'enyoro...

Enyoro...
La candidesa de la teva mirada, la fermesa de la teva expressió, l'escalfor dels teus braços, la dolçor dels teus llavis.

Enyoro...
L'encaix perfecte dels nostres cossos, les paraules no dites, però enteses. La sincronització dels moments i les coincidències.

Et segueixo buscant sense trobar-te. Sé que hi ets i que apareixeràs quan estiguem preparats l'un per l'altre com quan ens vam conèixer.

Enyoro els teus braços i els teus petons dolços. Enyoro el teu cos, el teu sexe i els nostres silencis tranquils. Enyoro la docilitat dels nostres moments.

T'enyoro i no saps quant...

Passa el temps i segueixo en aquell bosc, caminant sense trobar-te. Ja no crido el teu nom desesperada.

Però sóc tenaç i segueixo deixant missatges que ningú respon, segueixo caminant i buscant-te, sovint sense saber-ho...

Veig miratges i ombres que em recorden a tu i me n'adono que segueixo enamorada, que et segueixo estimant i suposo que t'estimaré sempre.

És quelcom irracional, ja no té sentit... però ho segueixo fent. Suposo que l'amor és així...

Les últimes paraules que et vam dir, s'han convertit en una maledicció... o potser en un tresor...

T'estimo i sempre t'estimaré i això no m'ho treurà ningú...

i et segueixo enyorant...