L'immediatesa de l'e-mail
De Ramon Folch.
No pots saber que et caldrà el que encara mai no has tingut, però després penses que et cal per a poder fer com cal el que potser no acaba de caldre’t.
Truco a algú i no em respon. O responen al telèfon, però l'algú a qui jo truco no s'hi pot posar. Hi torno l'endemà. I l'altre. Finalment m'atén, li exposo el motiu de la trucada i comença la relació sobre el tema. Els tres dies prèviament transcorreguts no compten. Ha estat així en el darrer segle. Però ara les coses han canviat.
Envio un e-mail. El tema queda dit i exposat. Passen unes hores i no rebo resposta: estranyesa. Passa un dia: desconcert o irritació, on abans no hi havia més que pacient prolegomen. Per què se suposa que hem de llegir al moment els e-mails que ens envien? Més encara: per què se suposa que els hem de processar de seguida i donar resposta immediata? La nostra societat immediatista troba que sempre és massa tard.
Vaig veure per primera vegada una adreça de correu electrònic a mitjans anys vuitanta. "Un que fa brometa", vaig pensar. Lletres sense sentit, amb un signe @ barrejat, fins i tot. M'ho van explicar i ho vaig trobar curiós. Era un invent per a usuaris de la xarxa Arpanet, cosa d'informàtics i gent estranya. Vint anys després, com tants altres, no podria treballar sense Internet o sense e-mail.
Però, alhora, l'e-mail no em deixa treballar. Una paradoxa, sí. Més que no deixar-me treballar, m'obliga a estar per ell, que ve a ser el mateix. Sóc jo qui gestiona directament aquest torrent epistolar electrònic, ha desaparegut la comoditat de la secretària que responia d'ofici o a qui dictaves unes respostes que només calia signar. Això s'ha acabat, ara els correus electrònics m'arriben sense secretària ni aturador, no paren d'interpel·lar-me nit i dia (a través d'algun repetidor en el ciberespai segurament més remot que el mateix interlocutor, per cert).
E-mail, Ramon Folch
No pots saber que et caldrà el que encara mai no has tingut, però després penses que et cal per a poder fer com cal el que potser no acaba de caldre’t.
Truco a algú i no em respon. O responen al telèfon, però l'algú a qui jo truco no s'hi pot posar. Hi torno l'endemà. I l'altre. Finalment m'atén, li exposo el motiu de la trucada i comença la relació sobre el tema. Els tres dies prèviament transcorreguts no compten. Ha estat així en el darrer segle. Però ara les coses han canviat.
Envio un e-mail. El tema queda dit i exposat. Passen unes hores i no rebo resposta: estranyesa. Passa un dia: desconcert o irritació, on abans no hi havia més que pacient prolegomen. Per què se suposa que hem de llegir al moment els e-mails que ens envien? Més encara: per què se suposa que els hem de processar de seguida i donar resposta immediata? La nostra societat immediatista troba que sempre és massa tard.
Vaig veure per primera vegada una adreça de correu electrònic a mitjans anys vuitanta. "Un que fa brometa", vaig pensar. Lletres sense sentit, amb un signe @ barrejat, fins i tot. M'ho van explicar i ho vaig trobar curiós. Era un invent per a usuaris de la xarxa Arpanet, cosa d'informàtics i gent estranya. Vint anys després, com tants altres, no podria treballar sense Internet o sense e-mail.
Però, alhora, l'e-mail no em deixa treballar. Una paradoxa, sí. Més que no deixar-me treballar, m'obliga a estar per ell, que ve a ser el mateix. Sóc jo qui gestiona directament aquest torrent epistolar electrònic, ha desaparegut la comoditat de la secretària que responia d'ofici o a qui dictaves unes respostes que només calia signar. Això s'ha acabat, ara els correus electrònics m'arriben sense secretària ni aturador, no paren d'interpel·lar-me nit i dia (a través d'algun repetidor en el ciberespai segurament més remot que el mateix interlocutor, per cert).
E-mail, Ramon Folch
Comentaris