Camí
Cris està fent la seva ruta i es va trobant persones interessants amb qui aprèn i amb qui comparteix. En molts moments del seu camí, es pregunta cap a on va, quin és el sentit del seu camí, perquè camina... Sap que vol contribuir a millorar la qualitat de vida de la societat i del món, ara coneix moltes maneres per fer-ho! També sap que necessita persones i a la societat per fer-ho, però es segueix plantejant com i quan serà el moment.
En un revolt del camí, es troba en Miol. Comparteixen el mateix destí, no tenen por d'avançar, no han d'amagar res perque són forts l'un al costat de l'altre i comencen a compartir la ruta. Una ruta amb destí, però sense traçar. Han vist on han d'anar, però també veuen un bosc, un bosc molt dens on s'han d'endinsar.
Amb pors, entren dins del bosc on els espera proves molt dures. Hauran de separar-se per moments, doncs hi ha trossos molt estrets i per on tots dos no poden passar. Es diuen que quan es perdin es cridaran l'un a l'altre per retrobar-se i, si s'han de separar, es vigilaran l'un a l'altre per ajudar-se. Així se senten millor i s'endinsen dins del bosc.
Passen els dies i cada vegada es veuen obligats a caminar més separats. Quan es retroben, estan contents i s'abracen molt feliços. Però, quan estan sols, tenen molta por: "Quan tornarem a caminar plegats? I si ens perdem? I si es perd un i no arriba? I si, i si...?"
A la Cris, la por la comença a castigar. Té por de la distància, té por de perdre al Miol, té por del camí, té moltes pors. La por la paralitza i, sovint, atemorida, crida: "Miol, Miol, Mioooooool!!" i el Miol, quan la sent, torna enrera a buscar a la seva companya. Però van caminant plegats.
Un bon dia els dos caminaven i es trobaren un mur molt difícil. En Miol dubtava si podrien pujar. Però la Cris, valenta, volia pujar amb ell tant sí com no i li digué a en Miol: "Si coneixes la ruta i estàs segur, pujarem tots dos" i així ho van fer. En Miol mirava orgullós com la Cris pujava el mur, superant les dificultats i quan era el torn d'en Miol, ella el seguia concentrada i feliç.
Però el cansanci es va apoderar de la Cris i en Miol, que no es podia aturar, continuava. Sovint, tornava per ajudar-la. Però no podia aturar-se, doncs sabia que hi havia una prova que havia de superar i que només podia superar tot sol. I així, es va anar allunyant fins que es va fer fosc.
La Cris cansada i sense llum, arrossegava els peus i desesperada seguia caminant. Sabia que en algun lloc tornaria a retrobar en Miol. Però no el veia. Tenia fred i no veia cap a on havia de caminar i, de nou, es tornà a trobar un altre mur.
Ja no podia més. No podia pujar sola, necessitava en Miol i el començà a cridar: "Miol, Miol, Miooooool!!" I la veu d'en Miol no responia. En Miol no la podia venir a buscar, estava a un lloc on no podia tornar enrera i havia de continuar, doncs la seva vida estava en perill. Però la Cris no ho sabia i seguia cridant: "Miol, Miooooooool, Miooooool!" Plorava desconsolada.
Els follets i les fades del bosc, en sentir-la, s'atansaren i la consolaren. Però ella volia al Miol i no escoltava ningú, no enraonava. Després de plorar i cridar durant hores, es va deixar ajudar pels follets i les fades. Però havia perdut en Miol. La seva por s'havia fet realitat. En Miol havia desaparegut, no sabia si estava bé, no sabia si es tornarien a retrobar i es va posar a caminar al voltant de l'últim lloc on l'havia vist, buscant el seu rastre.
En Miol estava molt i molt lluny, també perdut. Uns altres follets i fades l'acompanyaven per fer-li més fàcil la ruta. Però no sabia on estava el seu destí. Els seus follets i fades li havien dit que estava a prop de la prova que havia de superar i sabia que la Cris era forta per trobar el seu camí.
La Cris després de dies de recerca sense trobar-lo, tornà a caminar amb els follets i les fades i arribà a un acantilat on va veure el rastre d'en Miol i el cridà. El cridà amb totes les seves forces.
En Miol la sentí. Però sabia que no es podia aturar. Malgrat això, va cridar amb totes les seves forces: "Cris! Avança! Ara no et puc ajudaaar!"
La Cris el sentí molt i molt lluny i desconsolada va entendre que havia de seguir amb ajuda dels follets i les fades. Ara caminava sense rumb. Sabia que en Miol era lluny i no sabia si el tornaria a veure mai més.
(Continua...) Camí II
En un revolt del camí, es troba en Miol. Comparteixen el mateix destí, no tenen por d'avançar, no han d'amagar res perque són forts l'un al costat de l'altre i comencen a compartir la ruta. Una ruta amb destí, però sense traçar. Han vist on han d'anar, però també veuen un bosc, un bosc molt dens on s'han d'endinsar.
Amb pors, entren dins del bosc on els espera proves molt dures. Hauran de separar-se per moments, doncs hi ha trossos molt estrets i per on tots dos no poden passar. Es diuen que quan es perdin es cridaran l'un a l'altre per retrobar-se i, si s'han de separar, es vigilaran l'un a l'altre per ajudar-se. Així se senten millor i s'endinsen dins del bosc.
Passen els dies i cada vegada es veuen obligats a caminar més separats. Quan es retroben, estan contents i s'abracen molt feliços. Però, quan estan sols, tenen molta por: "Quan tornarem a caminar plegats? I si ens perdem? I si es perd un i no arriba? I si, i si...?"
A la Cris, la por la comença a castigar. Té por de la distància, té por de perdre al Miol, té por del camí, té moltes pors. La por la paralitza i, sovint, atemorida, crida: "Miol, Miol, Mioooooool!!" i el Miol, quan la sent, torna enrera a buscar a la seva companya. Però van caminant plegats.
Un bon dia els dos caminaven i es trobaren un mur molt difícil. En Miol dubtava si podrien pujar. Però la Cris, valenta, volia pujar amb ell tant sí com no i li digué a en Miol: "Si coneixes la ruta i estàs segur, pujarem tots dos" i així ho van fer. En Miol mirava orgullós com la Cris pujava el mur, superant les dificultats i quan era el torn d'en Miol, ella el seguia concentrada i feliç.
Però el cansanci es va apoderar de la Cris i en Miol, que no es podia aturar, continuava. Sovint, tornava per ajudar-la. Però no podia aturar-se, doncs sabia que hi havia una prova que havia de superar i que només podia superar tot sol. I així, es va anar allunyant fins que es va fer fosc.
La Cris cansada i sense llum, arrossegava els peus i desesperada seguia caminant. Sabia que en algun lloc tornaria a retrobar en Miol. Però no el veia. Tenia fred i no veia cap a on havia de caminar i, de nou, es tornà a trobar un altre mur.
Ja no podia més. No podia pujar sola, necessitava en Miol i el començà a cridar: "Miol, Miol, Miooooool!!" I la veu d'en Miol no responia. En Miol no la podia venir a buscar, estava a un lloc on no podia tornar enrera i havia de continuar, doncs la seva vida estava en perill. Però la Cris no ho sabia i seguia cridant: "Miol, Miooooooool, Miooooool!" Plorava desconsolada.
Els follets i les fades del bosc, en sentir-la, s'atansaren i la consolaren. Però ella volia al Miol i no escoltava ningú, no enraonava. Després de plorar i cridar durant hores, es va deixar ajudar pels follets i les fades. Però havia perdut en Miol. La seva por s'havia fet realitat. En Miol havia desaparegut, no sabia si estava bé, no sabia si es tornarien a retrobar i es va posar a caminar al voltant de l'últim lloc on l'havia vist, buscant el seu rastre.
En Miol estava molt i molt lluny, també perdut. Uns altres follets i fades l'acompanyaven per fer-li més fàcil la ruta. Però no sabia on estava el seu destí. Els seus follets i fades li havien dit que estava a prop de la prova que havia de superar i sabia que la Cris era forta per trobar el seu camí.
La Cris després de dies de recerca sense trobar-lo, tornà a caminar amb els follets i les fades i arribà a un acantilat on va veure el rastre d'en Miol i el cridà. El cridà amb totes les seves forces.
En Miol la sentí. Però sabia que no es podia aturar. Malgrat això, va cridar amb totes les seves forces: "Cris! Avança! Ara no et puc ajudaaar!"
La Cris el sentí molt i molt lluny i desconsolada va entendre que havia de seguir amb ajuda dels follets i les fades. Ara caminava sense rumb. Sabia que en Miol era lluny i no sabia si el tornaria a veure mai més.
(Continua...) Camí II
Comentaris