Cremant etapes

Cremant etapes la vida passa. Ara et planteges un repte, ara un altre i així va passant la vida entre repte i repte, però sola. Com diu en R, en el fons sempre estem sols; t’envoltis de qui t’envoltis, tinguis els telèfons i els contactes que tinguis o una col.lecció d’amics de debó que sempre estan amb tu, al final estem sols.

I ara? De nou, he trencat paradigmes. De nou, m’ho he qüestionat tot i he tornat a començar i he deixat fluir fins a un objectiu que he aconseguit amb esforç, llàgrimes, somriures i complicitats. I ara?

Es tracta sempre d’això? De cremar etapes, assolir objectius, trencar paradigmes i tornar a començar? La petita Siddharta nòmada ha tornat a aconseguir el seu repte, ha continuat amb la vida i l’ha viscut aprofitant tots els moments, totes les companyies i totes les experiències. I ara?

I ara? Em toca tornar-me a mirar el melic, mirar-me’l i trobar noves formes de satisfer les meves necessitats (Max-Neef): aprenentatge, aliments, comunitat… Però segueixo cercant el meu refugi i utilitzo aquesta paraula com a metàfora. Un refugi que no és físic, no és estàtic, però cerco un lloc que pugui anomenar meu (com diu la cançó de la platja de All Saints):

“Give me somewhere I can breathe, I’ve got so much to see in a place I can call mine, in a place I can call mine. I’m moving, I’m feeling…”

Haig d’agrair totes les coses bones que em passen i m’envolten: una família estupenda, uns amics que m’accepten i estimen com sóc i que escolten els meus fractals, les meves pors i dubtes… M’agrada estar sola i m’agrada mirar-me el melic. Reflexiono, em relaciono, ploro, ric, canto, nedo, escalo, camino, ballo… però segueixo insatisfeta i quan penso que estic condemnada a la recerca de la felicitat eterna, me n’adono que la felicitat és això, gaudir de cada moment, gaudir de quan toca plorar i de quan toca riure, gaudir d’estar sola o acompanyada i ja ho faig. Però de nou, la maleida pregunta: i ara què?

Ara no ho sé… Suposo que retrobar el lloc (metàfora) que pugui anomenar meu.