Tendresa
Quan et vaig conèixer, em vas donar tendresa i era allò que necessitava. Passat el temps, aquesta tendresa va desaparèixer, però jo m’aferrava al record d’haver-la palpat i sentit.
Ara, ja no em dones tendresa, de fet, ja no em dones res i és el moment de retrobar-me amb mi mateixa i saber què busco i on vull anar. Una recerca que he anat posposant fins retrobar-te.
Ara que sé que ja no et trobaré, no tinc excusa i em sento molt confusa amb tot. No sé quin sentit té tot plegat.
Vull saber per què no entenc a les persones meravelloses que m’envolten, vull saber per què jo tampoc em sento entesa.
Vull saber per què em sento sola, encara que estigui acompanyada.
Tinc els mateixos dubtes que tenia quan ens vam trobar. Em segueixo sentint sola, segurament més sola que mai. Al principi, sentia una soletat punyent, desesperada. Ara ja no. Ara és una soletat en la calma i acceptada. Abans fugia d’aquesta soletat. Ara forma part de mi.
Sento que necessito algú al costat i fixa’t que dic algú (en masculí). No sé si són idees de l’amor romàntic masclista, no vull ser una princesa rescatada per un príncep blau. Però tampoc vull estar sola. No tinc por a estar sola, necessito estar sola. Però necessito un còmplice que m’entengui i que sempre estigui al meu costat; un còmplice amb qui compartir la meva vida plena. Doncs tinc una vida plena...
Potser m’estic aferrant a aquesta idea d’estar acompanyada i per això no deixo fluir les coses i res em satisfà.
De totes maneres, quan estigui acompanyada, tampoc estaré satisfeta. Em faltarà una altra cosa. Sóc una buscadora de felicitat insaciable i si no m’enfronto de forma creativa a aquesta incapacitat de satisfacció; mai aconseguiré estar bé amb mi mateixa.
Ara, ja no em dones tendresa, de fet, ja no em dones res i és el moment de retrobar-me amb mi mateixa i saber què busco i on vull anar. Una recerca que he anat posposant fins retrobar-te.
Ara que sé que ja no et trobaré, no tinc excusa i em sento molt confusa amb tot. No sé quin sentit té tot plegat.
Vull saber per què no entenc a les persones meravelloses que m’envolten, vull saber per què jo tampoc em sento entesa.
Vull saber per què em sento sola, encara que estigui acompanyada.
Tinc els mateixos dubtes que tenia quan ens vam trobar. Em segueixo sentint sola, segurament més sola que mai. Al principi, sentia una soletat punyent, desesperada. Ara ja no. Ara és una soletat en la calma i acceptada. Abans fugia d’aquesta soletat. Ara forma part de mi.
Sento que necessito algú al costat i fixa’t que dic algú (en masculí). No sé si són idees de l’amor romàntic masclista, no vull ser una princesa rescatada per un príncep blau. Però tampoc vull estar sola. No tinc por a estar sola, necessito estar sola. Però necessito un còmplice que m’entengui i que sempre estigui al meu costat; un còmplice amb qui compartir la meva vida plena. Doncs tinc una vida plena...
Potser m’estic aferrant a aquesta idea d’estar acompanyada i per això no deixo fluir les coses i res em satisfà.
De totes maneres, quan estigui acompanyada, tampoc estaré satisfeta. Em faltarà una altra cosa. Sóc una buscadora de felicitat insaciable i si no m’enfronto de forma creativa a aquesta incapacitat de satisfacció; mai aconseguiré estar bé amb mi mateixa.
Comentaris